Quin èxit de convocatòria! Trenta dues persones disposades a fer la ruta des d’Alpens fins al Puig Cornador: no més de deu kilòmetres i uns 440 metres de desnivell.
Com sempre, toca matinar i a les 7 sortim cap a Alpens. Al 4carreteres ens aturem a esmorzar i alguns s’atreveixen amb els enormes xuxos ensucrats que hi serveixen però, malauradament, no és el meu cas. En Josep Guiu ofereix les orelletes que ha preparat amb la promesa que les millorarà per a una altra ocasió.
Continuem la ruta en autocar fins a Alpens, a Can Torrats, on comencem la caminada. Ens enfilem tranquil·lament al collet de l’Oració i al Collet de les Bruixes on fem la clàssica foto de grup. Pugem fins al puig Cornador i, des del cim, passant pel coll Tallat, arribem a l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles dalt d’un turonet. Aquest santuari es va construir després del 1854, substituint un edifici romànic per l’actual com a resultat d’un vot popular fet durant l’epidèmia de còlera d’aquell any. A la porta de l’edifici hi consta aquesta inscripció que ho recorda: “La por de la pesta me ha edificat 1854”.
Només és l’una del migdia però es decideix dinar al voltant de l’ermita sota algunes de les ombres que ofereix l’indret mentre gaudim de les boniques vistes sobre el Lluçanès a més de la visió del Puigsacalm, el Montseny, sant Llorenç i com no podia faltar, Montserrat. La veritat és que aquest horari ens permet mandrejar una bona estona en acabar de dinar i abans de reemprendre el camí de tornada cap a Alpens. Baixem fins al coll Tallat altra vegada i el collet de l’Ampolla. Seguint la pista, passem per la Roca de Pena, peculiar muntanya de 992 metres. Conta la llegenda que un pare i un fill sortiren de matinada, encara fosc, a buscar boix per engalanar els carrers d’Alpens per on passava la processó el dia de Corpus. El fill va sentir plors al passar-hi a la vora però el pare el va animar a continuar endavant. Un cop passada la roca se sentiren rialles. De tornada al poble, ja amb la claror del dia, a la Roca no hi sentiren cap més soroll. Nosaltres tampoc, és ben de dia quan hi passem! Seguint pell camí, a una banda hi trobem la Font de Matamosses. Per sort hi raja aigua i alguns de nosaltres ho aprofitem per refrescar-nos. Ben aviat arribem a Can Torrats i el somni de la preuada cervesa per alguns o cafè per altres, fa que anem lleugers fins al Casino d’Alpens, malgrat que fem alguna volteta de més. Allà compartim fruits secs i algunes persones s’atreveixen amb uns deliciosos pinxos d’oliva, pebrot i seitó, que encara ara em fan salivar.
Ha sigut una bonica excursió: la muntanya, gràcies a les darreres pluges, ens ha ofert un variada gamma de verds en el fullam dels arbres. El sol ens ha acompanyat tot el dia així com una lleugera brisa que ha provocat una agradable temperatura per caminar. Moltes gràcies, Pep, per la preciosa ruta i gràcies també a les persones sempre disposades a fer que el grup no es dispersi massa.
Per acabar amb l’article només vull afegir que en una paret del poble, al costat d’on ens esperava l’autocar, hi havia una placa que hi deia: La paraula del poble ASSUARA i la seva definició (adv. Que indica un temps molt pròxim a aquell en què o de què es parla). Al final de la placa “Expressem el compromís de continuar-la fent servir, i la lleguem a les futures generacions perquè facin el mateix amb aquestes i totes les possibles.” Aquest placa forma part d’un projecte d’Òmnium Cultural que promou la participació de tothom qui ho vulgui en l’elecció d’una paraula local. Amb paraules d’Òmnium “es pretén així incrementar la relació intergeneracional, afavorir un sentiment de pertinença al poble i fer valorar la nostra riquesa lingüística, ja que en la tria hom hi descobrirà mots nous, molts, en desús”. Un fantàstic projecte per mantenir les nostres paraules, la nostra llengua, no ho creieu? M’hagués agradat parlar amb alguna persona del poble perquè me’n posés algun exemple. Ho provo: I assuara la Ribalera!. Disculpeu-me si m’equivoco.
Jordina Argimon (11/05/2024)
