El Montsant és una muralla ciclòpia i inacabable que acapara els municipis de La Morera de Montsant, Cornudella de Montsant, Ulldemolins, Margalef, Cabassers, Vilella Alta, Vilella Baixa, Bisbal de Falset i La Figuera.

La Rosa Maria ens proposa una ruta circular que ens portarà des d’Albarca (terme de Cornudella) fins al punt més alt de la serra, la Roca Corbatera (1.176), passant prèviament per l’ermita de la Mare de Déu de Montsant.

Albarca està construïda directament sobre la roca. És com si la muntanya l’hagués adoptat. Els murs de reforç que sostenen les terrasses per on van els carrers són del mateix to i color que el rocam sobre el que s’assenta el poble, en una perfecta integració.

Després de travessar Albarca de cap a cap, emprenem una llarga i còmoda aproximació a la base. Ens sorprèn la primavera amb la primera bufetada de calor seca de l’any i, per molt que sapiguem que és el que toca per l’època, amb un escampall de catifes de flors enlluernador.

Ens anem preguntant quan començarem a descomptar desnivell fins que trobem el rètol que ens indica el Grau de la Mare de Déu: un sol quilòmetre i 300 de desnivell. Estem avisats. I aquesta primera pujada, fins a l’ermita de Mare de Déu de Montsant, no “decep”.

És un pendent força abrupte sense descansos (i això que és el camí a la Corbatera considerat fàcil). De seguida, però, s’endinsa en el bosc, premiant-te l’esforç amb una frescor vivificadora.

En el grup que ens hem aplegat aquest dissabte convivim muntanyencs amb diferent nivell físic, edat i flexibilitat i és de remarcar la tenacitat i tossuderia dels menys preparats per superar les dificultats del dia.  (Que poc científica i que poc útil resulta la informació prèvia sobre l’exigència de la ruta!).

I, de cop i volta, abans d’arribar a la petita plana on hi ha l’ermita, ens trobem en un paisatge capritxós de roca conglomerada, que recorda inevitablement Montserrat, i que ens acompanyarà fins al cim.

Quatre components del grup decideixen, sàviament, estalviar-se l’última pujada i fer via cap a Albarca.   Els catorze restants iniciem els últims 140 metres de pujada.

L’últim tram fins al capdamunt ressegueix el fil de la cinglera per un entretingut corriol. I és com si hagués estat pensat per als qui pateixen vertigen, gràcies a una amable tanca natural de matolls que no deixa veure la timba, tan sols intuir-la. I és que la plana, enmig de la qual es distingeix Cornudella de manera nítida, es veu molt però molt allà baix.

Estem a la part superior de l’espadat. Des d’aquí veiem també Siurana en el seu pedestal solemne, així com la discreta planúria on hi ha les ruïnes de Gallicant i el Puig del mateix nom. I la banda sud-oest de les muntanyes de Prades.

Rematem el darrer tram costerut i arribem a la Roca Corbatera. Ens refresquem,  alimentem i retratem mentre observem, malgrat la calitja, el perfil nevat del Pirineu.

De tornada refem part del camí i, sense adonar-nos de la transició des del bosc acollidor, ens trobem en un paisatge quasi àrid i quasi inhòspit, dominat pels margues grocs, que ens evoca el nord d’Àfrica (aquí, al sud, els grans contrastos són la norma). En aquest moment, ens adonem que hem fem curt de reserves d’aigua.

A Albarca, l’autocar recull divuit ànimes no ben bé en pena però sí un pèl insolats, deshidratats i famolencs i ens transporta a la Morera del Montsant, on la vocal ha tingut l’encert de fer la reserva per dinar.

La Morera ens regala les vistes més espectaculars, més corprenedores del Montsant. I ens obliguen a preguntar-nos per què els que vivim més al nord fem tan poc cas de totes aquestes serres portentoses del sud del país.

Per trobar el refugi-restaurant de la Morera, en lloc de consultar el google, usem el mètode tradicional de preguntar a un paisà. El cambrer del bar de l’entrada del poble ens dóna unes indicacions de pura fantasia. Això ens permet entretenir-nos explorant els bonics carrerons, cosa que hauríem agraït sobre manera si no fos per les urgències bàsiques que arrosseguem.

Finalment, el dinar: substanciós i recomanable. Encara millor, el servei.

La reflexió del dia: Els passos complicats i un desnivell notable ens han ajudat a estar presents, a estar en el lloc i en el moment, a no perdre’ns en divagacions i elucubracions i a no transportar-nos mentalment a altres indrets llunyans. Un camí mínimament difícil i exigent ens força a tenir-lo en compte. I això és quelcom que no sol passar en el nostre dia a  dia, on solem estar “navegant” mentalment. I hem d’estar agraïts a qui ens fa la proposta i ens incita a vèncer les dificultats, i també a nosaltres mateixos per no defugir el repte.

Tipus de ruta: Circular, començant i acabant a Albarca.

Distància recorreguda: 7 km.

Desnivell positiu: 448

Desnivell negatiu: 448

Participants: 18.

Luciana Dos Santos / Òscar Pàmies (13/04/2024)