Com que l’any passat vam gaudir tant fent una part del Camí de Ronda de la Costa Brava, aquest any hem volgut fer el tram que va des d’Altafulla fins a Tarragona, uns 12 kms. Quasi tot el recorregut al costat del mar.

 Ens agrada el mes de febrer perquè així evitem la calor i la forta massificació que pateixen les nostres platges a l’estiu.

Com sempre, ens trobem uns quants a l’Agrupa i després fem una segona parada per a recollir els companys de “Pedralbes”.

L’autocar ens porta cap a Altafulla i, sense perdre punt,  comencem a caminar direcció sud. Deixem enrere el Castell de Tamarit i anem fent via sobre uns penya-segats baixets i uns trams de pineda.  Al cap d’uns 45 minuts ens aturem al Bar Mora per esmorzar. Quina gana! I quin plaer menjar davant del mar amb un sol i una claredat espectaculars!

Seguim el camí cap a la Torre de la Mora que data de l’any 1562 i que es va construir per a controlar la pirateria. Des d’allà, entrem al Camping sense cap problema i continuem cap a una zona boscosa, el Bosc de la Marquesa, que deu el seu nom a la propietària dels terrenys perquè no va voler vendre’ls i així els va salvar de la especulació urbanística dels passats anys 60. Ara el cel s’ha ennuvolat bastant i hem perdut l’escalforeta del sol, però ens continua fascinant el contrast verd i blau que ens acompanya en aquest recorregut.

Arribem a la Platja Llarga, quasi 3 kms.  Se’ns fan una mica feixucs, no s’acaba mai...  Després d’una suau pujadeta ens sorprèn el Sanatori de la Savinosa: una gran edificació en runes que recorda una fàbrica tèxtil. Sembla ser que va ser un “preventorio” durant la postguerra. Es va començar l’any 1929 i va funcionar fins l’any 1976. El panorama és desolador, és una autèntica vergonya l’estat en què es troba.

 Aquí sento el fort contrast entre els vius colors i uns foscos sentiments.  M’imagino el què devia passar entre aquelles malmeses parets. No sé perquè té una pàtina de dolor. Em giro cap al mar, respiro fons i, mentre es va esvaint aquesta sensació, continuo caminant i comentant amb els amics tot allò que anem veient fins que arribem a la Punta del Miracle on ens espera l’autocar per dur-nos a dinar a prop de l’estació de Tarragona.

En aquesta sortida no hi ha hagut pa, ni coca, ni carquinyolis, ni quasi desnivell (200m.) però hem tingut sol, aire, sorra, aigua, sal, pins i un paisatge excepcional. Hem passat un dia màgic i tot ha sortit rodó. Tornem contents i satisfets cap a casa amb una imatge de postal del capvespre a Montserrat: han marxat els núvols.

Marta Cavero