Agrupació Excursionista "Catalunya"

  
Ja feia un temps que l’hi teníem jurada a la Haute Cime de les Dents du Midi. La Haute Cime és el punt culminant d’aquesta serralada impressionant símbol de la Suïssa Lemànica. Motiu fotogràfic que apareix a centenars de postals i de caixes de xocolata, darrera el llac Leman i amb el castell de Chillon en primer pla. 

 
 
Imatge d'arxiu on s'aprecia la cara nord de les Dents du Midi.
La Haute Cime (3257 m) és el cim més alt, el primer per la dreta.
Probablement la segona muntanya suïssa més fotografiada després del Cerví. L’any passat vam haver de ser rescatats en helicòpter a només 50 metres del cim, després d’haver escalat els gairebé 1.000 metres de la seva cara nord. Veure’s obligat a trucar l’helicòpter és segurament el més humiliant que li pot arribar a passar a un alpinista, així que no m’estendré en els detalls d’aquesta “aventura”, per dir-li d’alguna manera. La qüestió és que a les Dents du Midi les hi teníem amb ganes, i pujar el seu cim més alt tenia per nosaltres un cert gust de venjança.
Així que després d’un matí de dissabte de parapent frustrat per causa del vent excessiu, vam decidir anar-hi. Vam decidir pujar des de Les Marecottes, i baixar per la Vall d’en Van, fent així un bucle que ens permetria conèixer la regió. Així que el dissabte a la tarda vam prendre el telefèric que ens deixa a 150 metres del coll de la Golette. Passat aquest coll, una esquiada fàcil de 500 m ens porta al llac de Salanfe. Per pujar al coll el pendent es redreça prou com per obligar-nos a carregar els esquís a coll, però l’esforç val la pena. Per altra banda es gaudeix de més de mig metre de neu pols magnífica.
Esquiem amb la neu fins als genolls, amb els esquís submergits dins la neu. Compte, però, en aquesta hora tardana el sol pica fort sobre aquestes pendents nord-oest. En efecte en un dels pendents oest, el meu pas fa caure un petit allau que neix just de la meva traça. Jo ni me'n adono, però la Laure, que prudent ha decidit esperar que passi jo, ho ha vist i prendrà un altre camí. Aquest petit allau sense importància em recorda el que ens va caure a sobre a l’Oli i a mi una de les darreres vegades que va venir als Alps.
La sensació d’estar atrapat per una força immensa i no poder fer res, la sensació de que tones de neu et sepulten i no pots fer res per evitar-ho, la desagradable sensació de tenir els peus atrapats als esquís i els esquís atrapats a la neu... Aquell dia ens em vam sortir, però és millor no flirtejar gaire amb deessa fortuna. És una dona capriciosa.

Laure Gurcel progressa en el mixt de la cara nord, en la nostra temptativa fallida el 2006.
A la vora del llac gelat plantem la tenda, en un decorat magnífic i ens disposem a esperar que caigui la nit tot admirant la transició de colors sobre el Weisshorn, i el Cerví, allà, lluny, cap a l’est. Fa fresca, però no fred. Despunta l’alba. Escolto el soroll dels nostres esquís sobre la neu. Des del primer dia que vaig fer esquí de muntanya aquest so em va encisar. Accentua encara més el silenci de la muntanya que dorm sota el llençol blanc. El fregar monòton i rítmic dels esquís.... ssss.....ssss......ssss......ssss.... Només qui ha fet esquí de muntanya pot saber de què parlo. Així, transportats per l'encanteri provocat per l’etern so dels esquís sobre la neu, anem guanyant altitud. Aviat som sobre els pendents ben drets dels que ahir vam veure caure algunes esllavissades espontànies de neu superficial. Són els pendents de l’esperó sud-est.
Ara però, la nit ha gelat la neu humida, i avancem ràpid. En algun punt més dret ens carreguem els esquís a l’esquena. Allà baix, quatre esquiadors progressen per la nostra traça, es paren, dubten, i continuen recte una nova traça cap al coll de Salanfe, l’itinerari clàssic. Nosaltres guanyem ràpidament els pendents sota el cim. El vent, que ja era fort ahir, no ha apaivagat. Tan fort ha bufat que ha pelat moltes zones d’aquestes pales, i ha mobilitzat la neu cap a altres zones on s’acumulen importants quantitats de neu pols. Abandonem els esquís i continuem.

Progressant per l’aresta somital. En l’horitzó i d’esquerra a dreta, l’Aig. de Tour (3542 m), l’Aig d’Argentière (3902 m), l’Aig de Chardonnet (3824 m), les Courtes (3856 m), les Droites (4000 m), l’Aig. Verte (4190 m) i la Dent du Géant (4015m).
Quan arribem a l’aresta, l’infern és deslloriga al voltant nostre. El vent és espantós i aixeca petits tornados de neu. Progressem sobre neu molt dura fins arribar al coll dels mandrosos (Col des Paresseaux), que porta molt bé el seu nom. Des d’aquí encara queden 200 metres d’una aresta ben pendent fins al cim, i molta gent fa mitja volta en aquest punt. És com si la muntanya et posés a prova per testar la teva voluntat de pujar. El vent... aquest avant-cim tan propici a la parada i mitja volta... La Laure fa pinta de no suportar més el vent. Penso en el Pep i la Mónica, que es van separar per sempre en aquell dia fatídic al Balandrau. Ell, l’únic supervivent del grup d’onze, m’explicaria després que el vent els va fer tornar bojos a tots. Els va llevar la voluntat, el sentit de l'orientació, el sentit comú... i al final l'ànima. Analitzo la situació. Anem molt ben equipats. I no fa fred. Només molt vent. Un vent violent que et projecta la neu pols a la cara amb la mala llet d’un fuet. I encara que estem mitjanament arrecerats a la cara sud-oest de l’aresta. De la cara sud-est s’aixequen plaques de neu que volen sobre nostre.
La previsió meteorològica és d’anticicló, no només per avui sinó per tota la setmana, de fet avui és el primer dia i aquest és el vent que s'endú el mal temps enllà. Continuem doncs. Però la neu ventada de l’est s’acumula en alguns indrets d’aquesta cara, i mentre que de vegades caminem gairebé a sec sobre el camí d’estiu, de vegades haig d’obrir traça a 40° dins d’acumulacions de neu pols que m’arriben a la cintura. És dur, però penso en el nostre projecte del Broad Peak l’any vinent, un 8000 al 2008, i allà serà encara pitjor, així que més val que m’entreni... Progresso doncs. I a més el cim està tan a prop! A tocar de mà! Entre petits “tornados” de neu que s’aixequen de vegades arribo als darrers metres d'ascensió. Em tombo.
La Laure està bastant enrere, ajupida i abraçada a una roca, intentant resistir el vent. En una pausa s’aixeca, em mira i em fa gest de continuar. Ho faig. Sé que ella no pararà de caminar fins arribar al cim. El cim és increïblement aeri. Abraçat a la creu de ferro per evitar que el vent em faci caure, contemplo la cara nord que vam intentar escalar l’any passat i em demano com és possible que estiguéssim nosaltres allà dintre, en aquell terreny mixt horrible. Però em dic que tot es veu més difícil des de dalt que quan estàs a dins. La Laure no triga en arribar. Amb un somriure que il·lumina el cim i que expressa tota la seva felicitat d’estar allà dalt, al sostre del món, del nostre petit món... fet de moments compartits com aquest, especialment satisfets per les ganes i l’esforç que hi hem posat. A la baixada creuarem els 4 esquiadors que veiem progressar per la via normal, i 3 més que faran mitja volta a causa del vent. I un altre que va sol a qui presto (regalo?) dues manyoples de llana comprades al Decathlon per 4 xavos i que abriguen molt més que els seus guants mullats de 100 euros que l’estrenyen massa. Hi ha tanta neu pols acumulada que de vegades costa fins i tot lliscar amb els esquís.

L’alpinista contra la ventisca. Avançant per l’aresta somital.
Però quin plaer tan gran!!! Arribem a la tenda en un tres i no res, pleguem i tirem avall cap a la Vall d’en Van per un terreny que no coneixem. És aquí on em trobaré cara a cara amb la mort. La via pren un camí que serpenteja per un bosc magnífic. Arribat un moment la vall esdevé molt dreta, i el camí està tallat múltiples vegades per antics allaus de neu humida. La traça feta pels nombrosos passatgers passa entre els blocs de glaç de neu molt dura. A la meva dreta el buit. La Laure, molt millor esquiadora que jo, ja està bastant avançada, gairebé de l’altre banda de l’allau. La crido i li pregunto si el camí és ben bé per allà, ja que no estic gens convençut de seguir aquests dos rails rectilinis on no tindré cap marge de maniobra.
Em diu que sí. M’hi llenço. Prenc velocitat. Penso que no puc cometre cap error, que tinc un penya-segat a la dreta del que no veig el final i que una caiguda aquí seria mortal. Agafo velocitat, els esquís vibren quan passen sobre un bloc de glaç... vaig massa ràpid.. arribo a un lloc on la traça és una mica més ample i intento frenar... i aleshores no sé que passa, només sé que caic, perdo l’equilibri i caic... cap al buit... Em retrobo suspès sobre el buit. Arrapat amb les dues mans a la neu i els peus fixats als esquís que pengen en el no-res. Inútils. Molt ràpid en un acte reflex planto un bastó, que entra a la neu dura. El tinc per la part de baix, just per sobre de la corona. És l’únic que m’evita lliscar cap a una mort segura. Pànic.
Amb els peus no sé què fer... els esquís m’impedeixen tot moviment útil. Impossible remuntar amb la força dels meus braços i confiant només en la petita punta dels bastons. La motxilla pesa molt (porta la tenda, entre d’altres). Crido a l’auxili, però la Laure ja està ben lluny. Em trec la motxilla, però sostenir-la em costa un gran esforç. Estic temptat de deixar-la caure però hi porta lligada l‘única cosa que em pot treure d’aquest “marrón”: el meu piolet. Evitar que la motxilla se'n vagi avall amb les meves esperances i remuntar-la fins un indret segur és tota una història.

La Laure Gurcel arriba al cim, tant aeri que a l’esquerra de les lloses ja s’aprecia el forat de la cara nord.
Ho faig amb una sola mà mentre amb l’altre m’aferro al bastó plantat a la neu dura. Pateixo. Si la neu cedeix i la punta del bastó llisca serà la fi. Remuntar la motxilla em fa augmentar la pressió sobre el bastó. Al final puc treure el piolet i d’un cop el planto fins la creu. Déu n’hi do la força que dóna la por. Ara ja sé que mentre m’agafi fort al piolet no cauré. El grau de confiança que em calia per jugar al contorsionista i treure’m la fixació dels esquís. Tant m’hagués fet si els esquís cauen i ja no els veig mai més, però no és el cas, i pengen de la dragonera a les meves cames. Però al menys ara tinc els peus alliberats i puc escalar per la roca, i ajudant-me del meu piolet remuntar fins un lloc segur. En aquell moment arriba la Laure. “què passa? per què crides?” Una estona amb grampons com a repòs psicològic i després esquí de nou per una zona menys exposada, arribem a Van d’en Bas, on s’acaba la neu i comença l’asfalt.
D’aquí hi ha una hora caminant per la carretera fins Les Marecottes, on tenim el cotxe, i essent l’hora que és no tinc cap esperança de que algú m’agafi en auto-stop, així que no m’ho penso dues vegades, deixo les motxilles i els esquís amb la Laure, i me'n vaig a buscar el cotxe. Mentre que m’espera asseguda a l’exterior, la Laure té fred i demana al propietari de l’Alberg de Vall de Van, l’única casa habitada del poble, de poder esperar-se a l’interior. El propietari és a la casa però l’alberg està tancat per vacances. La resposta: “no”. Simplement. És curiós com persones diferents reaccionen de manera diferent a les mateixes situacions. A mi una tia que està com un déu ve demanant-me una mica d’escalfor, i no m’ho penso dues vegades !
Daniel Bach

Esquema de les dues vies d'accés a la Haute Cime, per la seva cara S. La via normal, i l'esperó SE.