Dissabte, 21 d’abril de 2018. Des de la Plana del Coll, a Fogars de Montclús, fins a Santa Fe de Montseny, hem recorregut una part del sistema de pous de neu més notoris del país
Amb això de ser vocal i cronista de la sortida, difícilment podré ser imparcial en aquest relat, però ho intentaré.
Ens hem aplegat 18 persones que hem sortit tan d’hora com sempre. De seguida hem arribat al bar-restaurant on ens hem entretingut força estona esmorzant. De nou a l’autocar, i abans d’arribar a la Plana del Coll, he tingut temps de llegir en veu alta algunes notes sobre l’excursió. He explicat que veurem uns quants pous de neu i algunes poues o congestes tot fent-nos una idea de l’activitat relacionada amb la neu a aquest sector del Montseny. Tant els pous de neu com les poues o congestes són construccions circulars on s’hi acumulava la neu, ben compactada, durant l’hivern. A l’estiu, es baixava el gel cap a les valls i les ciutats. La diferència és que els pous de neu es feien amb parets de pedra seca excavant el sòl. Les congestes o poues són cavitats que aprofitaven l’orografia natural del sòl, on de manera natural s’hi acumulava la neu. La indústria del glaç es va desenvolupar, al Vallès Oriental, a partir del segle XVI i fins als anys 40 del segle XX.
Un cop a lloc, hem iniciat la caminada per un tram de carretera, envoltats d’alzines, tot passant pel costat de la Font del Senglar, que no rajava ni una gota; fet estrany perquè estem tenint una primavera ben plujosa. De seguida hem enllaçat amb el GR5.2 i aquí sí que ja hem trobat els efectes de les pluges; el Sot de Garralps l’hem creuat saltant per sobre les pedres més grosses per estalviar mullar-nos els peus. Comencem a pujar, ens anem trobant algun castanyer i arribem a una carena on trobem una pista que seguim un tros fins un revolt d’on surt un corriolet, el camí Marçaler. És un camí planer i emboscat que vam haver de netejar i desbrossar quan vam preparar aquesta excursió. Encara s’hi aprecia algun marge de pedra seca. Aquest bosc deu estar farcit de senglars, els perceps clarament: la basseta enfangada on s’hi banyen, les petjades marcades al fang, els solcs furgats amb el morro per desenterrar aliment, els troncs desgastats i plens de fang, els excrements...
Hem sortit a una vella pista que va pujant fent llaçades i que s’acaba quan comença la fageda. Ara ja comencem a trobar pous de neu. Els primers són els pous d’en Cervera, als que hi arribem creuant un bon falguerar. Al primer pou hi ha crescut un faig a dins. Tots dos tenen una barana de fusta de protecció a tot el volt. Seguim en pujada per la fageda que encara dubta si ha de rebrotar. A uns metres de desnivell avall del camí, trobem el tercer pou; aquest pou té una part amb paret i l’altra és excavada. Durant tota la pujada anem veient més pous i algunes poues. Les poues no són tan espectaculars com els pous, no són tant grans i algunes estan força tapades. Aquest caminoi és poc freqüentat, només ens hem creuat un parell de corredors. De tant en tant, afluixem per veure la bonica panoràmica, la vall de Sant Marçal, el Collformic, el Matagalls i el Pla de la Calma. Passem un collet i ja veiem les Agudes i els Castellets. Les últimes poues i un pou que veiem abans d’arribar a la Collada Sesagudes, tenen neu a dintre! Quina sorpresa! Ha sigut any de neu i se n’hi ha acumulat.
El Coll de les Agudes sembla la rambla, de gent que hi passa amunt i avall. Hi ha algú que s’hi queda i ens guarda les motxilles, per poder pujar al cim sense pes. Busquem i rebusquem saltant pels rocs tot buscant la placa del centenari, com a sostre comarcal de La Selva, però no la trobem. Tornem al coll, voregem el Puig Sacarbassa i seguim carenejant fins al coll Sesbasses. I perquè no sigui dit, fem un altre cim, el Turó de l’Home, on, en aquest cas, sí que hi trobem la placa com a sostre comarcal del Vallès Oriental. Baixem a Coll Pregon i fem la paradeta per dinar.
Reprenem la caminada, ara ja tot de baixada, seguint el sender PR-C208. Trobem el Pou del Comte, un dels més antics i, segurament, el més gran d’aquesta zona; fa 9 metres de diàmetre i 8 de profunditat. Passem per l’Aveteda de Passavets i de nou per una fageda que, aquesta sí, ja comença a brotar. Abans d’arribar a la Font de Passavets, veurem l’últim pou. En total haurem vist 17 pous i poues. A la font hi ha algú carregant garrafes d’aigua, però ens deixa colar per mig omplir les cantimplores. Creuem la carretera i seguim el sender que transcorre entre la carretera i la Riera de Passavets, fins a Santa Fe de Montseny, on fem unes fresques cerveses, tot esperant l’autocar.
PD: un ocellet m’ha dit que la sortida ha estat una meravella, molt ben explicada i uns senders fantàstics! ;)
Mar Cardona
