Amb el confinament perimetral municipal dels caps de setmana em sentia com tancada. És per això que vaig decidir agafar-me un dia de festa entre setmana i fugir cap a la natura. I què millor que anar a la tardor a la fageda d’en Jordà!

Feia més de quaranta anys que no hi havia anat. Ho vaig fer amb l’escola i recordo que la mestra insistia en que no ens allunyéssim del grup perquè ens podríem perdre i amb aquesta idea em vaig quedar: era un bosc perillós on si badaves t’hi podies perdre. Recordo també haver vist per primera vegada una amanita muscària i la impressió que em va causar: era un bolet preciós, com el dels contes de fades, però una vegada més en destacaven el perill de tocar-lo per ser un bolet extremadament verinós.

Amb els anys, les pors de la infància, per sort, s’esvaeixen però per si de cas, vaig telefonar al Centre d’informació de la fageda perquè m’informessin quines rutes hi havia i si estaven senyalitzades. Em van parlar de la ruta circular des de l’aparcament de Can Serra, que passava per la fageda per després anar fins el volcà de Santa Margarida i el del Croscat: un total aproximat de 13 km. No m’hi podia perdre. Li vaig proposar al Manuel Cabanillas i m’hi va acompanyar.

La fageda d’en Jordà es troba dins del Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa i està damunt d’una llengua de lava procedent del volcà del Croscat. Des de Barcelona s’hi accedeix des de Banyoles anant cap a Santa Pau i Olot on hi trobes l’aparcament de pagament de can Serra. Afortunadament quan hi vam arribar no hi havia gaire gent. Vam creuar la carretera pel túnel que hi passa per sota i, a l’entrar a la fageda, ens vam apropar al monòlit on hi consta el poema que, inspirat en aquest bosc, va escriure en Joan Maragall (1860-1911). Després seguint l’itinerari marcat ens hi vam endinsar. El terra estava cobert de fulles mullades de tots colors, arrels i molses verdes que feien preciosos jocs de contrastos de colors variats. Els faigs lluïen variades tonalitats de verds, marrons i ocres. Amb els raigs de sol que es colaven entre les branques es gaudia d’un espectacle meravellós. Al costat del camí, en alguns trossos, un mur de pedra seca donava notícia de l’empremta humana sobre aquell indret i el color de la pedra contrastava amb la natura verda i marronosa que l’envoltava. El silenci era profund i només sentíem les nostres passes. Després de més d’hora i mitja passejant per la fageda contemplant la natura i l’explosió de colors, es va acabar el recorregut per aquest bosc i vam seguir el camí cap el volcà de Santa Margarida, tot passant per l’església de Sant Miquel Sacot (ermita romànica reconstruïda i ampliada al segle XVIII, d’estil neoclàssic) i visitar la botiga de la granja de “La Fageda”.

Des d’aquest punt, el camí feia una lleu pujada per després baixar fins al cràter del volcà de Santa Margarida. Aquest volcà té 620 metres d’alçada i la seva darrera erupció va tenir lloc 11.000 anys enrere. Camines sobre la lava i als marges del camí el color negre és el predominant. A l’esplanada al centre del seu cràter s’hi troba l’ermita romànica de Santa Margarida. Allà va ser on hi vam trobar més gent que aprofitaven el magnífic dia de sol que feia asseguts en el prat que rodeja l’ermita. Des d’allà  es veia perfectament el perímetre de tot el volcà de 2.000 metres. Després d’una breu pausa vam sortir del cràter i vam continuar la ruta.

Per anar cap el volcà del Croscat, cal passar per l’aparcament que hi ha per accedir al volcà de Santa Margarida i creuar la carretera. El Croscat va tenir dues erupcions: la més gran fa 17.000 anys i la segona en fa 11.500. El seu cràter té forma de ferradura i fins a l’any 1991 se’n van explotar les seves gredes per a materials de la construcció. Això ha fet que hagi quedat a la vista, amb un tall resultat de la seva explotació (igual que el turó de Montcada), la part posterior del cràter, i, el recorregut, que passa per aquella banda, ens va permetre veure les diferents capes de lava del volcà. A més es veia la lava de color negre, l’original, però amb l’oxidació s’apreciaven altres capes de lava de tonalitats vermelloses donant una visió de conjunt espectacular.

La ruta s’endinsa de nou en un bosc amb castanyers, alzines i roures per arribar altra vegada a l’aparcament de can Serra, fi del nostre recorregut.

Segurament tots heu visitat alguna vegada la fageda d’en Jordà. Però si no ho heu fet val la pena apropar-s’hi i si ja ho heu fet us aconsello repetir-ho. És un lloc màgic.

Deixeu-me que acabi aquest article amb el poema que Joan Maragall (1860-1911) va escriure de La fageda d’en Jordà i que descriu tan bé la sensació del caminant que s’hi endinsa. A l’escola me’l van fer aprendre de memòria malgrat que a dia d’avui no en recordava més que els primers versos:

La fageda d’en Jordà

Saps on és la fageda d’en Jordà?

Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i pregon

com mai n’hagis trobat al món:

un verd com d’aigua endins, pregon i clar;

el verd de la fageda d’en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud

s’atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d’aquell lloc pregon,

i no pensa en sortir o hi pensa en va:

és pres de la fageda d’en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Jordina Argimon (11/11/2020)